A tots ens haurà passat en alguna ocasió, que en viatjar topetem amb una ciutat que té el mateix nom que la nostra, cosa que ens ompli d'orgull. Amb la nostra València també ens hi passa, tot i que, de vegades, podrem trobar variacions com Valentia, Valenza, Valence o Valença. Encara que molts puguen pensar que totes les Valències deuen el seu nom a la nostra ciutat, la veritat és que això únicament passa amb les Valències americanes. El nom de la nostra ciutat i el d'unes quantes ciutats espanyoles hi apareixen molt a sovint. L'explicació és molt simple, molts colonitzadors col·locaren el nom de moltes ciutats espanyoles, inclosa la nostra, com a homenatge a les seues ciutats d'origen.
Però potser alguns no hauran caigut en quin és l'origen d'eixe nom i quin significat té. Així que en les línies següents tractarem de posar una miqueta de llum.
El nom propi València ve del llatí Valentia. Diverses ciutats de fundació romana porten aquest nom. A Espanya principalment tenim València, la ciutat situada a la vora del Mediterrani, fundada en el 138 a. de la n. e. pel cònsol Juny Brut per assentar, en una illa fluvial del riu Túria, els soldats veterans suditàlics llicenciats després de la guerra celtibèrica.
Totes les valències europees van ser fundades pels romans i el nom significa "força, vigor, perfecte estat de forces i salut, robustesa, valentia". Es tracta, en la majoria dels casos, de fundacions del segle II a. de la n. e. en què es va posar molt de moda entre els romans donar eixe nom a noves fundacions. I la raó és la següent:
La pàtria i ciutat cabdal dels romans és Roma. Encara que la seua etimologia és discutida, sabem que probablement té a veure amb Rumon (una veu itàlica d'influx etrusc) o fins i tot "ruma", un vell vocable osco-llatí-falisc que designa la mamella d'un animal. Efectivament, el Ruminal era un lloc molt sagrat per als romans, al peu del pujol Palatina de la fundació, on es donaven cultes al vell déu autòcton pastoril i ramader Faune (els primers habitants van ser pastors), i es vinculava el lloc amb el lloc en què el pastor Faústul va trobar la lloba alletant a Ròmul i Rem.
Però a partir de la segona meitat del s. III a.
de la n. e., el fort contacte amb els grecs i en part l'admiració de certs
sectors intel·lectuals romans per la cultura grega, va començar a cercar
artificials vinculacions lingüístiques entre el llatí o els noms autòctons amb
els vocables grecs, tendència que mai va deixar d'obsessionar a alguns. És així
com molts van començar a defensar i fins i tot a escriure, artificialment i
errònia, que "Roma" venia de la paraula grega ρώμη, que
significa "força, vigor, robustesa física", fins i tot
"valentia". I durant el s. II a. de la n. e., molts, popularment, ho
creien. D'aquesta manera, a l'hora de fundar noves ciutats, van triar un
vocable llatí que recordara el que creien que era el significat del nom de la
seua metròpoli. Van triar "valentia", que significa açò, i també
"pollentia", que significa alguna cosa semblat (hi ha diverses
ciutats anomenades també així, entre altres Pollensa, a l'illa de Mallorca).
Fins que se'ls va oblidar la mania de semblant
identificació lèxica artificial de la paraula "Roma", van utilitzar
profusament Valentia com a nom per a diverses fundacions, amb la idea que
fundaven xicotetes "noves Romes", és a dir, ciutats batejades amb el
nom del vigor, la força, la plenitud física i la valentia, quasi totes
relacionades amb l'assentament d'antics soldats llicenciats, que quadrava, a
més, amb la lloança de virtuts pròpia dels qui havien sigut bons i valents
lluitadors.
En llatí, per a acomiadar-nos, diem l'imperatiu
del verb valere (romandre en plenitud de força, salut).
Un exemple d'eixes artificials vinculacions
lingüístiques pel que fa al nom de Roma es va donar també amb el nom de
València en l'època en la qual la memòria del llatí s'havia perdut en bona part
de la Península Ibèrica. Els andalusíes valencians en l'Edat Mitjana,
anomenaven a la seua ciutat بلنسية [balénsiyah], sense que eixe nom significara
res per a ells, parlants exclusivament del dialecte àrab andalusí. Per açò van
cercar una etimologia que els remetera a alguna paraula coneguda, és a dir, van
encunyar una etimologia popular, com els romans havien fet amb Roma, que donara
una explicació al nom de بلنسية [balánsiyah]. I ací apareix una mena de
llegenda.
Expliquen que un jove caçava aus pels marjals de l'entorn del riu Túria, quan
va descobrir la més bella dona que mai haguera vist banyant-se en les seues
aigües. Aclarim que, atesa la seua joventut i els usos de l'època en matèria de
vestimenta, és de suposar que poques dones nues hauria tingut ocasió de
contemplar. En qualsevol cas, embadalit per la sorprenent visió, amb prou faenes
encertà a preguntar ؟ أأنت جنية أم إنسية [ʔa ʔanti ǧinniyyah
am ʔinsiyyah ("Eres de les fades o humana?")], al que la
bella exuberant va respondre amb modèstia: بل إنسية [bal ʔinsiyyah ("No
(sóc) sinó humana")]. La llegenda explicava que, ateses les circumstàncies,
es van casar i van fundar allí mateix una ciutat que van poblar amb els seus
fills, els qui, en memòria de tan venturosa trobada van anomenar al lloc amb
les paraules de la resposta de la seua bella antecessora: بل إنسية [bal ʔinsiyyah]
> بلنسية [balénsiyah],"no sinó humana".
